Portada‎ > ‎

Contribucions


El cel a Soria

2 d’oct. 2017, 22:11 publicada per Diego Rodríguez   [ actualitzat el 3 d’oct. 2017, 1:48 ]

Sin telescopio, a 16 mmm.
Estrella doble Mizar, ISO 1250 y 2,5 segundos.

Visible también Alcor, y entre las dos, HD 116798, también llamada Stella Ludoviciana, célebre por haber sido confundida con un planeta.

Escala, 1,28 segundos de arco por píxel. Una escala mayor signifca menor aumento.
Cúmulo de Hércules, ISO 12800 y 13 segundos.

También visible a la izquieda la estrella variable HD 150679.

Escala, 1,98 segundos de arco por píxel. Las estimaciones de escala han sido realizadas con nova.astrometry.net.
M31 Andromeda, ISO 12800 y 30 segundos.

Tambien visible abajo a la izquierda la galaxia enana M32.

Visibles trazos de luz debido a la larga exposición. Escala, 3,7 segundos de arco por píxel.
NGC 891 (muy débil), ISO 12800 y 30 segundos.

Esta galaxia espiral, situada a alrededor de 32 millones de años luz de la Vía Láctea​ en la constelación de Andrómeda, es notable por ser junto con NGC 4565 y NGC 5907 uno de los mejores ejemplos de galaxia espiral vista de canto que se pueden ver con telescopios de aficionado. Además, se la considera muy parecida a la nuestra.

Visibles trazos de luz debido a la larga exposición. Escala, 2,42 segundos de arco por píxel.
La galaxia Andromeda se aprecia en pequeñito en el margen izquierdo, justo a la mitad.
Saturno ISO 400 y 4 segundos.
El nostre soci Juan Carlos ens remet imatges amb aquesta simpàtica descripció:

Acabo de volver de unos días por Soria, donde el cielo es oscurísimo y pude empezar a domar mi telescopio. Hice algunas fotos que no tienen mucha calidad, pero de las que estoy muy orgulloso porque soy autodidacta en cuanto a astrofotografía y son mis primeras tomas.

Son de toma única a foco primario con una reflex, así que ni darks, ni flats, ni nada. Sólo recorte y ajustes básicos en photoshop. Espero que os gusten y perdonad el rollo...

Telescopio: Celestron SCT 6" AVX Cámara: Canon 6D

Eclipsi penombral de Lluna de febrer 2017

13 de febr. 2017, 0:52 publicada per Diego Rodríguez   [ actualitzat el 13 de febr. 2017, 0:56 ]

El nostre soci i amic Jordi Lopesino ens remet dues imatges de l'eclipsi penombral de Lluna que va començar a les 23:32 hores del divendres, 10 de febrer del 2017 i va acabar l'endemà a les 3:56 hores.

A la dreta es pot observar una disminució general de la lluminositat més aparent cap al nord, on es troba el con d'ombra.

Las imatges han estat preses amb un trípode fotogràfic, motiu pel qual la Lluna sembla rotar en sentit horari a mida que passa el temps.

Marte en oposición

3 de jul. 2016, 3:43 publicada per Diego Rodríguez   [ actualitzat el 31 de jul. 2016, 11:44 ]

Marte en oposición, por Marina García (INS Els Tres Turons, Arenys de Munt)
En esta imagen de Marte es visible, como una oscura mancha trapezoidal en forma de cabeza de caballo, la meseta de Syrtis Major.

Syrtis Major
se extiende unos 1.500 km al norte desde el ecuador del planeta, y otros 1.000 km de oeste a este, descendiendo 4 km por su extremo oriental hasta la llanura de Isidis Planitia. Se trata de la primera característica descrita en la superficie de otro planeta; Christiaan Huygens la usó en 1659 para estimar la duración del día marciano. Por su parte, formada por un gigantesco cráter de impacto, Isidis Planitia aparece en la imagen como un desierto brillante a la derecha de Syrtis Major.

El hemisferio norte se encuentra próximo al equinoccio de primavera del 4 de julio del 2016, pero en la parte superior de la imagen, ligeramente a la derecha, es visible el casquete de hielo que cubre permanentemente la región polar.
La imagen ha sido obtenida desde el observatorio del Institut Els Tres Turons, de Arenys de Mar, el 16 de junio de 2016 a las 20 h 58 min TU usando un telescopio TS APO de 130 mm de diámetro y 910 mm de distancia focal, con una lente Barlow x3. Tanto la captura de la imagen como su procesado con Autostakkert!2 y Registax han sido realizados por Marina García.
Nuestro compañero Oriol Font, que dirige el observatorio del INS Els Tres Turons de Arenys de Mar desde su fundación en el año 2009, nos remite una magnífica muestra del trabajo de sus alumnos.

La imagen fue presentada por su autora durante la celebración en nuestra sede social de un taller de fotografía planetaria dirigido por Christian Grabenbauer en el que participaron, además de Oriol y algunos de sus alummos, miembros de las asociaciones astronómicas de Mataró, Tiana y Calella.





Astrometría de cometas desde Mataró

13 de març 2016, 3:55 publicada per Diego Rodríguez   [ actualitzat el 27 de març 2016, 12:13 ]

C/2013 US10 (Catalina).
67P/Churyumov-Gerasimenko, famoso por haberse convertido en destino del primer aterrizaje de una nave espacial en un cometa, la misión Rosetta-Philae de la ESA, fotografiado a una distancia de unos 240 millones de kilómetros.
A81P/Wild.
Más imágenes obtenidas por Esteve Cortés (Cosmos Mataró) en:
  
Nuestro compañero Esteve Cortés remite imágenes de diversos cometas obtenidas el 12 de marzo de 2016 desde nuestro observatorio, y cuya posición ha sido remitida al Minor Planet Center del que nuestra entidad es colaboradora.

Cabe destacar la dificultad que entraña obtener imágenes precisas desde el centro de una ciudad situada a orillas del mar de objetos cuyo brillo es, como en los casos presentados aquí ¡un billón de veces inferior al de la luna llena!



Qué es la magnitud aparente

La magnitud aparente (m) de un cuerpo celeste mide la cantidad de luz que se recibe del objeto en la tierra. La escala con la que se mide tiene su origen en la práctica de dividir las estrellas visibles a ojo desnudo en seis magnitudes. Las estrellas más visibles a simple vista fueron pensadas para formar parte de la primera magnitud (m = +1), mientras que las más débiles eran consideradas como sexta magnitud (m = +6), el límite del ojo humano sin ayuda óptica. En la actualidad, se utiliza la estrella Vega como referencia (m = 0).

En 1856, Pogson formalizó el sistema definiendo que una típica estrella de primera magnitud es 100 veces más visible que una estrella de sexta magnitud; así pues, una estrella de primera magnitud es aproximadamente raíz quinta de 100 veces más visible que una de segunda magnitud (aproximadamente 2,512 veces), un número al que se conoce como cociente de Pogson.

El sistema moderno no se limita a 6 magnitudes. Los objetos más brillantes tienen magnitudes negativas. Por ejemplo Sirius, la estrella más brillante vista desde la tierra, tiene una magnitud aparente de -1,44 a -1,46; la Luna, -12,6; y el Sol, -26,7. Y al otro extremo de la escala, los telescopios espaciales han detectado estrellas con magnitudes de +30.

Por ejemplo, la luna llena (-13) es 30 magnitudes más brillante que un cometa típico (+17); es decir, raíz quinta de 100 elevado a 30...

¡1.000.000.000.000 veces más brillante!

Imágenes desde RETA 2015 (Huesca)

14 d’ag. 2015, 1:36 publicada per Cosmos Mataró   [ actualitzat el 18 d’ag. 2015, 8:51 per Diego Rodríguez ]

Deneb en el centro y Sadr arriba a la derecha son visibles en esta imagen de 15,1 x 10,1 grados de la Vía Láctea atravesando la región de Cygnus en la que se aprecian, entre otras, las nebulosas del Pelícano y Norte América, a la izquierda, y Gamma Cyg, arriba a la derecha.

5 imágenes de 600 segundos.

χ Aql es la estrella binaria más brillante del centro en esta abigarrada imagen de 8,64 x 5,06 grados, aunque un poco más abajo a la derecha podemos descubrir Tarazed, la segunda más brillante de la constelación de Aquila. Ya sobre el borde inferior derecha, brilla el cúmulo abierto NGC 6828.

Antares, la estrella más brillante de Scorpio corona arriba a la izquierda esta imagen de 15,1 x 10,1 grados. Las pinzas del escorpión se despliegan a la derecha de la imagen, destacando Dschubba abajo en el centro.

6 imágenes de 300 segundos.

En esta imagen de 9,74 x 5,47 grados de la constelación de Perseo destacan en la parte superir IC 1805, llamada la Nebulosa Corazón, y en el lóbulo inferior el cúmulo IC 1848. Por este motivo, a este conjunto se le denomina Corazón y Alma.

6 de imágenes de 300 segundos.

Nuestro compañero Ferran García nos trae estas imágenes que ha obtenido desde Huesca durante la pasada edición de la Reunión de Telescopios de Aficionados (RETA) organizada por la Agrupación Astronómica de Huesca del 10 al 12 de julio pasados, como reseñamos.

Todas las imágenes se han realizado con cámara CANON 60Da y objetivo de 85mm a f/1.8 usando un filtro Astronomik CLS. Montura Meade LXD75 con seguimiento automático y sin guiado. Calibrado y apilado con registack. Procesado con Pixinsight y Photoshop.

C/2014 Q2 (Lovejoy), el cometa del Nadal

30 de des. 2014, 12:14 publicada per Diego Rodríguez   [ actualitzat el 1 de gen. 2015, 11:54 ]

Aquesta imatge del cometa C/2014 Q2 (Lovejoy) va ser presa pel nostre company seguidor de cometes, Esteve Cortés, la nit del 28 de desembre des del nostre observatori del carrer Bonaire.

La imatge fou obtinguda a partir de moltes preses individuals, que després foren apilades i ajuntades en una sola que mostra molts detalls de la coma i la cua del cometa. Per fer imatges com aquesta s’ha de lluitar contra la claror nocturna del nostre paisatge urbà, especialment per la presència de l'intensa il·luminació nadalenca del campanar de basílica de Santa Maria. Tot i això, es poden apreciar clarament detalls de la seva cua bifurcada. També es va reportar la seva posició al Minor Planet Center, l'organisme internacional encarregat d’enregistrar la posició de tots els objectes menors del Sistema Solar. 

El moment del seu pas pel periheli tindrà lloc el proper 30 de gener, i la seva màxima aproximació a la Terra es produirà entre el 7 i el 8 de gener. Però quan podrem gaudir de la seva màxima brillantor serà entre el 10 i 12 de gener. A més, degut a que la seva òrbita es perpendicular a la nostra, el podrem anar seguint els propers mesos sense la pèrdua de contacte que es produeix en passar per darrera del sol. Us recordem que esteu convidats a participar a la sortida que tenim programada el dissabte 10 de gener per observar aquest notable objecte des de l’ermita de Santa Barbara, propera al massís del Montseny, lluny de les llums de la ciutat, i sempre que el temps ho permeti.

Us recordem que sou convidats a participar a la sortida que tenim programa el mes de gener per observar aquest notable objecte des de Santa Barbara, al costat del Montseny i lluny de les llums de la ciutat, i sempre que el temps ho permeti.



Un altre cometa "brillant"

11 d’ag. 2014, 9:24 publicada per Diego Rodríguez   [ actualitzat el 11 d’ag. 2014, 9:36 ]


Des que va ser descobert el 13 de març d'enguany, el cometa C/2014 E2 (Jacques) ha mantingut un nivell de brillantor força alt, sent possible veure'l amb binoculars des de cels foscos ja que la seva magnitud s'ha mantingut durant alguns mesos al voltant de 7.
Quan es van fer les preses que van permetre composar l'imatge del costat el cometa es trobava just a 1 UA del sol i poc més de 0,8 UA de la Terra havent passat ja pel periheli (distància més propera al Sol) a l'inici del mes de juliol, amb una magnitud 10x10 de 11,1.
No s'havia pogut prendre imatges d'un cometa tan brillant des que es va poder fer amb l'ISON i el Lovejoy, aquest darrer amb una certa aparença similar pel que fa a la coma i la cua.
En aquests moments el tenim situat a la constel·lació de Perseu, prop de l'estel Capella d'Auriga, el cotxer. Però en els propers dies s'anirà allunyant en direcció a la de Cassiopeia, primer, i el Cigne més tard, perdent brillantor gradualment a mida que s'allunya del Sol.
Malauradament, ja no el tornarem a veure en aquesta època, donat que té un període estimat de més de 21.000 anys.


Supernova a la Galàxia del Cigar

23 de febr. 2014, 13:49 publicada per Diego Rodriguez Peregrin   [ actualitzat el 23 de febr. 2014, 13:51 per Diego Rodríguez ]


  La supernova SN2014J a la dreta de la
   Galàxia del Cigar el 12 de febrer de 2014.

  Imatge de la Galàxia del Cigar presa el 9 de
  novembre de 2013, abans de l'esclat.
Descoberta per un grup d'estudiants amb un petit telescopi, aquest mes de gener en pogut gaudir de l'esclat una de les supernoves mes brillants i més properes dels darrers anys, la SN2014J. Es tracta de la explosió d'un estel nana blanca a la Galàxia del Cigar.

Això no es tan sorprenent com es podria pensar: la Galàxia del Cigar (Messier 82, M82 o NGC 3034) és una galàxia esclat d'estrelles, es a dir, amb una taxa excepcionalment alta de formació estel·lar, comparada a la taxa de formació estel·lar comú en la majoria de les galàxies. Suposem que les galàxies entren en curts períodes d'esclat de formació estel·lar després de processos de col·lisió o encontres amb altres galàxies properes. Al cas de la M82, des de fa uns 100 milions d'anys es troba afectada per les forces de marea de M81, una galàxia molt propera, a uns 130.000 anys llum...

Encara que massa dèbil per ser observada a ull nu, la supernova SN2014J es pot arribar a fotografiar amb facilitat amb un petit telescopi.

La Galàxia del Cigar, descoberta per Johann Elert Bode al 1774, es troba a 12 milions d'anys llum de la Via Làctia, i des de la Terra, la veiem propera a la constel·lació de l'Óssa Major.



Imatges presses amb el telescopi robotic Bradford, d'uns 36 centímetres de diàmetre, al cim del Teide a 2.400 metres d'alçària, Tenerife, per Cosmos Mataró, i combinant fotografies amb filtre vermell, visible i blau de 110 segons cadascuna per l'imatge amb la supernova, i de 140 segons per a la imatge de la galàxia abans de la explosió.

Ha resultat ser una recuperació

29 de des. 2013, 11:16 publicada per Diego Rodríguez   [ actualitzat el 29 de des. 2013, 11:16 ]

Mataró, 29 de desembre de 2013. Malauradament, el MPC ha enllaçat les nostres observacions amb unes de prèvies fetes per la majoría dels grans observatoris i "surveys", sent el primer en observar-lo -de moment- el de Cerro Tololo (http://www.ctio.noao.edu/noao/). La seva designació prèvia era 2003 LO7. Podeu trobar la informació amb les observacions fetes a:
http://www.minorplanetcenter.net/db_search/show_object?utf8=%E2%9C%93&object_id=2013+XO9

Cerro Tololo el va observar dues nits seguides, però la resta només una sola nit com es pot veure.
Amb aquests grans observatoris no hi podem competir.

Malgrat tot hem d'estar contents ja que al menys les nostres observacions han ajudat a millorar el càlcul de l'òrbita.

Descobert un nou asteroide des de Mataró

24 de des. 2013, 6:33 publicada per Diego Rodríguez   [ actualitzat el 24 de des. 2013, 7:52 ]

El passat dia 5, mentre inspeccionava unes imatges fetes pel seguiment d'un objecte ja conegut que es trobava a la constel·lació de Taure, vaig percebre el traç d'un altra objecte que es movia entre uns estels del marge del camp. Un cop analitzat vaig comprovar que aquell objecte no figurava entre els coneguts pel Minor Planet Center (MPC). Al cap de dos dies vaig poder tornar-lo a trobar, en una nova posició calculada, i vaig enviar les dades al MPC.


Aqui es mostra una composició on es pot veure l'objecte en qüestió, assenyalat amb dues línies, de la segona nit d'observació, així com una ampliació de detall. Els estels es mostren com a traços, resultat del procés d'apilat de les imatges individuals. A la part superior esquerra veiem les coordenades de la posició de l'objecte i a la part inferior la designació temporal pròpia i la magnitud que tenía. En aquell moment l'ojecte es trobava a poc més d'una unitat astronòmica (UA) de la Terra.

Les dues setmanes següents no va ser possible tornar-lo a observar, primer  per la meteorologia adversa i després per la presència de la Lluna creixent.
Mentre, esperava la comunicació de la nova designació per part del MPC, cosa que no es va produir, i hores d'ara segueix igual.

No obstant això el MPC li va assignar nom: 2013 XO9


El dia 21 vaig tractar de tornar-lo a trobar sense èxit. Però al dia següent, amb l'ajut de Josep Mª Bosch de l'observatori de Santa Maria de Montmagastrell (MPC B74), on hi ha unes condicions molt millors que les del nostre entorn, si que el vaig poder "veure" en noves imatges que sumaven 2 hores de exposició. I és que l'objecte ja havia assolit una magnitud de 19.3 aproximadament, molt feble per les condicions del cel que tenim a Mataró Centre. Aquesta magnitud indica que l'objecte té una intensitat lluminosa d'aproximadament un milió de vagades més feble que els estels més febles, que en una nit òptima a ciutat veiem a ull nu.

Aquí sobre veiem un diagrama de l'òrbita de l'asteroide amb la seva posició respecte els planetes i el Sol, en el moment del descobriment. La línea de color blau fosc correspon a la part de l'òrbita que transcorre per sota del pla de l'eclíptica.

L'objecte 2013 XO9 és un asteroide del cinturó principal entre Mart i Júpiter. La seva òrbita al voltant del Sol té un periode de 4,16 anys i una inclinació d'uns 9º respecte el pla de l'eclíptica. En la seva màxima aproximació al Sol (periheli) es troba a 2,1 UA i en el seu màxim allunyament (afeli) se'n va a 3,1 UA.

Donat que cada vegada es va allunyant més de nosaltres, la seva magnitud es va afeblint i ja no tornarem a estar en les mateixes condicions fins el desembre del 2017. Per tant, li diem: bon viatge i mercès per donar-nos l'alegria de poder-te veure per primer cop. Esperem que no sigui el darrer.

1-10 of 16